Les formes de pastoralisme pròpies de l’Albera es veuen ja citades l’any 1148 en un document on s’atorguen els drets de pastura de la casa reial catalana als monjos de Vallbona, el territori dels quals s’estenia per les dues vessants de la serra de l’Albera. Fins a l’any 1868 no es fa esment d’una raça pròpia de vaques a l’Albera, però la seva descripció no es va fer fins a mitjans del segle passat.
Aquesta raça “en franca regressió” se situa al Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera, situat al nord-est de l’Alt Empordà, formant part dels municipis de la Jonquera, Espolla i Rabós d’Empordà. Els exemplars que resten actualment pertanyen a una única explotació ramadera del terme municipal d’Espolla.
La vaca de l’Albera viu en quasi total llibertat i basa la seva alimentació en la vegetació dels boscos i prats que té al seu abast. A partir del mes de setembre i fins al març, coincidint amb l’època dels parts, les vaques baixen de les carenes, on han passat el període estival, a les parts mes baixes de les valls on passaran la tardor i l’hivern. Durant aquest període es fa una aportació d’aliment suplementari, ja sigui en forma de farratge o tacs (compactat de userda, cereals i melassa).
És una raça forta i resistent, molt ben adaptada al fred de l’hivern, àgil i de petita estatura, el que li permet desplaçar-se per terrenys molt accidentats. Aquesta adaptació habilita la seva utilitat en neteja de boscos i prevenció d’incendis.
El cap té un aspecte massís i allargat, els ulls són prominents i la regió facial és allargada. El morro acostuma a ser pigmentat en negre o orlat en clar. Les banyes són majoritàriament en mitja lluna o en ganxo curt, de mida discreta, blanques amb puntes negres i generalment serrades en els adults. El coll és llarg i aplanat.
El tronc és aplanat, estret i profund, amb la creu destacada i partida. El dors i el llom són escassament musculats i amb tendència a l’ensellat. El ventre és voluminós i la gropa presenta un perfil horitzontal. El borló de la cua és abundant.
El sistema mamari és rudimentari, recobert de pèl fi i llarg. La llet produïda per les mares és suficient per tirar endavant els vedells. Les mares ben alimentades durant la gestació i el període d’alletament, augmenten notòriament la producció de llet. Això influeix directament en el creixement dels nounats. La llet és molt cremosa i concentrada. Falten anàlisis de la llet per determinar la seva composició. Properament buscarem recursos per poder fer estudis preliminars de la caracterització de la llet.
Les extremitats són fortes, amb articulacions ben definides.
El pèl és abundant, amb gran varietat cromàtica, des del negre al ros, amb descoloriment gradual de les zones inferiors del tronc, del llistó, orelles, base cornial i serrell.
S’ha treballat durant cinc anys en l’estudi de la producció de vedells i per millorar la producció càrnica de la raça. El treballs de camp realitzats demostren que, ben alimentada, amb aliment de bona qualitat durant les èpoques mes dures de l’any, aquesta raça pot donar un vedell a l’any, any i mig màxim, com altres races. Per tant, la producció de vedells depèn completament de l’estat nutricional de les vaques; si les vaques estan en bon estat corporal i fisiològic pariran un vedell cada any o any i mig màxim; si no se les ajuda durant els mesos mes durs de l’hivern i passen per períodes de escassetat d’aliment, llavors elles responen donant una cria cada dos anys. Els vedells ben alimentats des del seu naixement, transformen igual o millor que qualsevol altre raça. El recobriment en greix de les canals ha millorat sorprenentment amb una bona alimentació. No hem d’oblidar, això si, que és una raça de talla petita, i per tant, les peces seran sempre menors que les de races de més gran talla. Falten treballs científics reflectint aquestes observacions de camp.
Els treballs esmentats ens han ajudat a desmentir la mala fama que tenia aquesta raça respecte a aquest dos temes tant importants: la producció de vedells i la transformació dels vedells. Es ben segur que una vaca que viu en un entorn de muntanya molt dur de per si, com és la Serra de l’Albera, destinarà les seves energies a sobreviure si no se l’ajuda. En el moment en que les necessitats alimentaries estan ben cobertes, es poden permetre destinar part de les seves energies a altres menesters com son la reproducció, en el cas de les vaques adultes, i a engreixar-se, en el cas dels petits.
El ramat “mare” d’on surten tots els exemplars de la raça es troba a la finca Baussitges, al terme municipal d’Espolla (Alt Empordà).. Amb un total d’uns 400 individus aproximadament, es treballa per assegurar la supervivència de la raça. Des de l’any 2010, es guarden totes les femelles per augmentar la cabana total de la raça. Sols els mascles que no es seleccionen com a nous reproductors es destinen a engreix.
Des de l’any 2010 i fins ara, un total de 16 noves explotacions ramaderes, distribuïdes arreu de Catalunya i amb un total de 200 individus, col•laboren amb aquest objectiu (veure mapa). Aquests nous nuclis reproductors, asseguren l’expansió d’aquesta raça autòctona catalana, avui en perill d’extinció.
El programa de recuperació iniciat per l’Associació Baussitges d’Amics de la Vaca de l’Albera l’any 2010, intenta augmentar la seva població per assegurar la seva supervivència.
Les cessions de petits ramats ha ajudat notablement a la seva expansió: l’any 2010 només trobàvem Vaques de l’Albera a Baussitges (Serra de l’Albera – Alt Empordà). Ara, al 2016, hi ha 16 explotacions mes, distribuïdes per tot el territori català, amb un total de 200 exemplars fora de l’Albera.
L’extraordinari treball de millora de l’engreix i la qualitat de la seva carn realitzat per en Joan Dalmau ha animat a nous ramaders a cuidar d’aquesta vaca. La carn comença a ser valorada pels millors cuiners catalans i un públic cada vegada mes extens.
Una població cada vegada mes conscienciada en que els animals siguin criats en condicions respectuoses i sanes, tant per l’animal com per l’entorn, ens ajuda a aconseguir els nostres objectius.
El reconeixement dels nostres esforços per l’Administració, valorar la importància de que els ramats tornin a circular per les nostres muntanyes per disminuir els riscos d’incendis, un interès en el manteniment de les races autòctones del nostre país i una preocupació cada vegada mes general per una alimentació sana i neta, ens encoratja a seguir endavant en aquest projecte.